En un context social on les idees antidemocràtiques es propaguen amb una perillosa impunitat i aconsegueixen arrelar entre els sectors més joves mitjançant la banalització i la glorificació del franquisme —entre altres qüestions—, la proposta didàctica «Queda inaugurado este pantano: treballs forçats en Benagéber» (Figura 1), elaborada per un equip interdisciplinari de docents i investigadores, i publicada amb el suport de diverses institucions educatives i memorialístiques, emergeix com una eina didàctica tan necessària com valenta. Amb precisió històrica i responsabilitat ètica, aquest recurs ofereix una mirada crítica sobre un dels capítols més foscos de la història contemporània espanyola: el treball forçat de presos polítics sota el règim franquista. El projecte centra la seua atenció en un cas paradigmàtic al País Valencià com és la construcció de l’embassament de Benagéber a través del sistema de «redención de penas por el trabajo», un mecanisme de repressió disfressat d’avantatge penal, que exemplifica la utilització sistemàtica del treball esclau com a tècnica de dominació i propaganda (García Funes, 2022; Gómez Bravo, 2008).

Aquesta proposta destaca no només per la rellevància històrica del tema tractat, sinó també per l’enfocament transformador amb què es convida a treballar-lo a les aules, interpel·lant directament la consciència històrica de les noves generacions. Amb el suport normatiu de documents internacionals com la Resolució 2004/72 de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, les directrius de la UNESCO i la Llei estatal 20/2022 de memòria democràtica, la iniciativa assumeix que l’ensenyament de la memòria no és només una opció didàctica, sinó una exigència democràtica. A més, la seua publicació adquireix una especial significació en l’actual context valencià, marcat per la derogació recent, l’any 2024, del marc legislatiu propi sobre memòria, fet que suposa una greu involució en matèria de drets humans i reparació simbòlica de les víctimes.

El material es vertebra al voltant de tres blocs temàtics: els presos i els treballs forçats, la vida al poblat, i la síntesi històrica i memorial. Cada secció combina explicacions detallades, continguts historiogràfics, materials d’arxiu i activitats didàctiques que afavoreixen un aprenentatge dinàmic, analític i participatiu, i que es dirigeix tant a l’alumnat com al professorat, amb la finalitat de proporcionar recursos pedagògics i conceptuals que impulsen el desenvolupament de competències essencials com el pensament crític, la comprensió contextualitzada dels processos històrics i la responsabilitat cívica.

En aquest sentit, un dels aspectes més rellevants de la proposta és l’ús exhaustiu de fonts primàries: testimonis orals, fotografies, documents judicials, planimetries i registres oficials, que permeten reconstruir amb precisió el funcionament repressiu del règim i l’arbitrarietat del sistema judicial franquista. Aquest enfocament documental no només garanteix el rigor metodològic, sinó que proporciona a l’alumnat eines per pensar històricament i per reflexionar sobre valors com la justícia, la dignitat i la legalitat (Figura 2). D’aquesta manera, el franquisme s’hi presenta com el que va ser: un règim que va utilitzar la mà d’obra presonera amb objectius polítics, econòmics i adoctrinadors, en sintonia amb altres règims totalitaris del segle xx, i estableix així ponts de comparació adequats per entendre la dimensió global d’aquest fenomen.

A més, cal assenyalar que aquest recurs facilita instruments útils per qüestionar i desmuntar els relats propagandístics difosos pel règim franquista, com ara el mite del suposat progrés associat a la construcció de pantans. Lluny de representar cap signe d’avanç social o econòmic, aquestes obres es van dur a terme mitjançant el treball forçat de presos sotmesos a condicions de vida extremament dures: jornades laborals extenuants, alimentació insuficient i patiments constants. Precisament per això, aquesta proposta esdevé imprescindible per visibilitzar la repressió i explotació sistemàtica dels vençuts i per contrarestar l’auge actual de discursos revisionistes i negacionistes que, amb freqüència, manipulen o ometen deliberadament dades essencials per perpetuar relats esbiaixats del passat.

Igualment, tot i que el treball forçat va recaure principalment en homes, el material no oblida integrar una perspectiva de gènere totalment necessària, i revela així el paper sovint silenciat de les dones, tant al poblat de Benagéber com en el conjunt del règim franquista. D’este mode, es posa en evidència la doble opressió que patiren —com a subjectes políticament represaliats i com a dones sotmeses a una estructura patriarcal—, a la vegada que es destaquen i es dignifiquen les tasques de cura i de sosteniment comunitari que van desenvolupar. Al respecte, el recurs obre un diàleg crític amb el present, tot convidant a reflexionar sobre la divisió sexual del treball i les transformacions laborals vinculades al gènere en la societat actual. Així, es recuperen i reivindiquen experiències històricament menystingudes, que habitualment no es treballen prou a les aules malgrat els riscos que comporta aquest desconeixement per al nostre alumnat, se’n fa visible la presència i se’n reconeix la importància en la construcció de la memòria col·lectiva (Boix Vicente, 2024; Ibáñez Domingo, 2016).

Una altra qüestió especialment determinant és l’anàlisi del sistema educatiu franquista com a mitjà d’adoctrinament ideològic (Figura 3). El material evidencia com l’educació sota la dictadura es basava en els principis del nacionalcatolicisme i es va convertir en un instrument clau per a la transmissió dels valors del règim a les generacions més joves. Aquesta pedagogia, marcada per l’autoritarisme i l’exclusió, promovia el retorn a la moral tradicional, la centralitat de la religió catòlica i l’exaltació del franquisme, i queda exemplificada de manera significativa en la configuració física del poblat de Benagéber: l’escola i l’església es troben ubicades una al costat de l’altra, una disposició que, tot i que les seues construccions no foren simultànies, expressa amb força la simbiosi entre el poder religiós i el polític, característica fonamental de la dictadura.

Finalment, un element clau del recurs és la distinció entre història i memòria, ja que no es limita a la simple transmissió de dades i fets, sinó que pretén impulsar la construcció d’una memòria col·lectiva plural, crítica i reflexiva que actue com a procés de reparació, inclusió i reconeixement social. Això es tradueix en activitats que interpel·len directament l’alumnat, el conviden a interpretar, posicionar-se i formular propostes i promouen una actitud activa, empàtica i responsable davant del passat que contribueix d’aquesta forma a la construcció d’una societat més justa i democràtica.

En conclusió, «Queda inaugurado este pantano: treballs forçats en Benagéber» és una proposta didàctica que combina amb encert el rigor historiogràfic, el compromís ètic i la innovació pedagògica. En un context polític i social en què la memòria democràtica torna a estar en entredit, aquest recurs es presenta com una eina clau per fomentar una ciutadania crítica, conscient i solidària. Al mateix temps, afavoreix el reconeixement de les víctimes i la visibilització de la violència exercida pel franquisme en totes les seves formes, aspectes que, lamentablement, continuen poc presents en els materials educatius habituals (Fuertes Muñoz i Banderas Navarro, 2024). La seva incorporació a les aules de secundària i batxillerat és, sens dubte, altament recomanable, no només per allò que explica sobre el passat, sinó també per allò que ens ajuda a entendre del nostre present i del futur que volem construir.