La Guia didàctica sobre l’exili republicà al Nord d’Àfrica a partir del documental «L’últim tren de Bouarfa» (Figura 1) és una proposta educativa publicada l’any 2024 per Alba Maria Boix, Carlos Fuertes i Néstor Banderas, integrants del grup d’investigació SOCIAL(S)¹ de la Universitat de València. La guia té com a punt de partida l’audiovisual L’últim tren de Bouarfa,² dirigit per Rosa Brines, en el qual es narra el viatge d’una família de Banyeres de Mariola (l’Alcoià, Alacant) al desert del Marroc per exhumar les restes del seu avi, mort en 1940 durant el seu exili al continent africà. Aquesta obra constitueix un material docent amb un elevat interés socioeducatiu que atén, com a eix transversal, al procés de migració esdevingut després la Guerra Civil i durant la dictadura franquista. Així mateix, la riquesa didàctica augmenta per tractar la temàtica des d’una mirada més completa centrada en les persones que es van veure forçades a cercar refugi a l’Àfrica, fet que permet a l’alumnat allunyar-se d’una lectura reduccionista i ampliar la seua mirada del passat històric més recent anant més enllà del seu estudi cenyit a França o Sud-amèrica.

La guia s’estructura en quatre punts principals en els quals es plantegen diverses activitats al voltant del documental. En primer lloc, abans de la reproducció del vídeo, es formula un ventall de preguntes graduals i guiades (dossier, p. 13) per indagar en els coneixements previs dels estudiants; en aquestes preguntes, s’incorpora un mapa geogràfic extret del còmic Los surcos del Azar (Roca, 2013) que ajuda l’alumnat a ubicar geogràficament les principals destinacions dels republicans que van travessar les fronteres de l’Estat acabat el conflicte que va començar amb el fallit colp militar.

En segon lloc, es proposa la visualització conjunta del document fílmic prèviament esmentat, un audiovisual de 28 minuts que resulta un perfecte objecte per al visionat col·lectiu dintre de l’aula. En tercer lloc, amb posterioritat al visionat del documental, es presenten quatre activitats agrupades sota el títol «Analitzem el documental» (dossier, p. 21-25), dedicades a treballar els diversos aspectes tractats a la producció dirigida per Rosa Brines. En aquest sentit, les tasques pretenen, exitosament, endinsar-se en la recerca d’informació sobre l’exili republicà incorporada als manuals escolars per localitzar, en comparació a la producció multimèdia, quin enfocament segueixen i a què es presta major atenció. A més, s’emfatitza en la importància de la memòria democràtica i l’exhumació de les persones afusellades i desaparegudes durant el franquisme, i es possibilita d’aquesta manera la seua anàlisi a través de la legislació actual i l’emissió de judicis ètics. Alhora, es presenten un seguit d’interrogants i fonts que permeten realitzar una investigació exhaustiva de l’Stanbrook, vaixell britànic que va realitzar l’última evacuació de refugiats des d’Alacant fins a Orà i en el qual fugia el veí de Banyeres junt amb altres exiliats. Finalment, com observem a la Figura 2, es presenta una varietat de tasques per a analitzar els camps de treball a l’Àfrica mitjançant les condicions, resistències i objectius que tenien.

En el darrer bloc s’incorporen sis activitats anomenades «Més enllà del documental» (dossier, p. 29-37), en què s’invita a ampliar i aprofundir sobre les conseqüències de l’exili sense oblidar aquells que van romandre sota control del règim dictatorial, així com establir paral·lelismes amb els moviments migratoris contemporanis. Per tant, s’aborden els processos repressius de depuració focalitzats en els mestres, els camps de concentració de l’Estat espanyol o la situació en què quedaren les dones i els infants amb la dictadura franquista. Altrament, es considera l’estudi d’evacuació de xiquets que van anar a l’exili, la tornada posterior dels refugiats a la seua terra natal, el tractament de la memòria a altres països del món i el visionat guiat del documental Encontres d’Exili, on es narra de manera comparativa els testimoniatges de les persones que fugiren de la repressió en finalitzar el conflicte bèl·lic en 1939 i els refugiats que arriben actualment al País Valencià. Treballar aquests continguts permet incorporar les experiències de tots els ciutadans i aproximar-se a un aprenentatge més complet, divers i equitatiu per a aconseguir un estudi general, però detallat, dels esdeveniments històrics.

En conjunt, les tasques presentades contribueixen a aprofundir i endinsar-se en les experiències de l’exili republicà al nord d’Àfrica, però també permeten abordar en profunditat el context en què es va desenvolupar. L’aprenentatge promogut es realitza a partir d’una història feta des de baix que s’enfoca en els treballs forçats, la infància, les dones, la vida quotidiana o el present; al cap i a la fi, hi ha una adopció de la història sociocultural que permet renovar el paradigma escolar i atendre tots els subjectes històrics a través de la visibilitat dels grups dominats. Una adquisició de coneixements integradora que queda reforçada per la varietat de recursos amb els quals es treballa la guia didàctica, emprats amb un ús crític i problematitzador. Les fonts presentades, des d’una perspectiva crítica, connecten amb els interessos i llenguatges de l’alumnat, fet que permet augmentar la motivació vers la història. D’aquesta manera, s’inclouen fonts escrites primàries (diaris personals i testimonis), fonts visuals (fotografies i còmics), fonts audiovisuals (documentals i cançons), la Llei 20/2022 per analitzar la legislació relativa a la cerca de desapareguts o els llibres de texts escolars per indagar críticament en el seu contingut.

Alhora, com a material, resulta fonamental destacar que la guia inclou, tant per al documental que actua com a eix com per al segon esmentat, una taula minutada i organitzada per temàtiques amb l’objectiu que el professorat puga realitzar les pauses convenients per dirigir el seu visionat. De la mateixa manera, en la visualització del vídeo relatiu a les «Trajectòries temporals: l’exili ahir i hui», s’enllacen fragments assenyalats temporalment amb preguntes per a interpel·lar l’alumnat i iniciar una tasca o debat, tal com podem observar a la Figura 3. Per tant, aquestes pautes són una ajuda d’alt valor que permeten la mediació docent per a guiar i orientar cap a la interrogació del recurs i significat del mateix.

Així doncs, la guia ofereix un enfocament complex i fonamentat tant per la diversitat de continguts i recursos com per l’excel·lent i oberta estructuració didàctica. En aquesta línia, les activitats plantejades són flexibles perquè no han de treballar-se obligatòriament de manera completa, sinó que poden aplicar-se a l’aula sense seguir l’ordre temporal estipulat i adaptar-se a cada grup, ja que és el docent qui decideix quines tasques escull i la manera en què les aplica a classe. Una flexibilitat que permet al professorat, destinatari de l’obra, posseir material per a treballar amb fonts una de les temàtiques més invisibilitzades i oblidades en el tractament de l’Espanya recent.

Si més no, el plantejament realitzat per Boix, Fuertes i Banderas és adient aplicar-lo a quart de l’ESO i segon curs d’estudis postobligatoris, perquè aquests són els nivells en què hi ha un estudi específic del període emmarcat entre 1931 i 1982. Tanmateix, constitueix una eina didàctica clau i essencial a l’hora de treballar l’exili en la totalitat de les aules de secundària i batxillerat perquè, davant un context sociopolític que culpabilitza a la II República de la Guerra Civil i es banalitza la dictadura de Franco (Fuertes i Parra, 2023, p. 9-10), és necessari traslladar aquestes propostes a les classes per oferir una visió més matisada que defugisca de la centralitat atorgada als processos polítics i econòmics per a centrar-se en una història de la població, les seues vivències i els moviments poblacionals que es van ocasionar. Al capdavall, que constribuisca a construir un pensament històric crític i compromès.

Paral·lelament, els materials presentats contribueixen de manera notable a combatre els discursos d’odi estesos en la societat i interioritzats per molts adolescents, atés que ofereix una mirada comparativa entre el procés d’exili republicà cap a l’Àfrica amb la imposició del règim franquista i l’emigració actual de les persones africanes que arriben a l’Estat espanyol. En un context marcat per l’ascens de les ideologies reaccionàries i, en conseqüència, l’increment dels comportaments xenòfobs que rebutgen els moviments poblacionals provinents del continent africà, és necessari atendre i introduir a les aules temes històrics conflictius com la immigració, que poden arribar a resultar incòmodes dintre d’una història habituada a abraçar passats llunyans i gloriosos (González, 2014, p. 20).

A tall de conclusió, les activitats, recursos i materials que es presenten en la guia didàctica que parteix del documental L’últim tren a Bouarfa contenen un gran potencial que permet desenvolupar un procés d’ensenyament-aprenentatge integral en referència a l’exili republicà al nord d’Àfrica; addicionalment, és una guia extraordinària per la seua claredat, coherència i aplicabilitat. La seua implantació a les aules resulta fonamental i necessària en l’actualitat per a construir una societat més crítica, justa, democràtica i inclusiva que atenga el seu passat a través d’una mirada centrada en la memòria democràtica, la repressió desenvolupada pel règim dictatorial o la situació en què foren relegades les dones.