El diumenge 11 de maig de 2025 es van celebrar, al camp de concentració de Mauthausen (Àustria), els actes del vuitantè aniversari de l’alliberament dels camps nazis.

Vuitanta anys després, aquell emplaçament de l’horror s’omplia de vida per recordar i celebrar la victòria contra la mort, contra aquells que van sistematitzar l’assassinat en massa dels oponents polítics i d’altres ètnies que consideraven inferiors.

Aquest 2025, l’Amical de Mauthausen i altres camps va organitzar un viatge amb més de dues-centes persones (Figura 1), entre les quals hi havia descendents de deportats i diversos grups d’estudiants de secundària d’instituts catalans i espanyols, amb la finalitat de visitar la zona i ser presents en els actes commemoratius i en el qual vaig tenir el privilegi de poder participar.

Mauthausen és considerat el camp dels espanyols, perquè allí van ser deportats entre 9.000 i 10.000 republicans, els derrotats de la Guerra Civil (1936-1939) que no van dubtar a tornar a lluitar contra el feixisme en la Segona Guerra Mundial, tot i les condicions en què foren acollits a França l’hivern de 1939. I de Mauthausen depenien altres subcamps com Gusen I, l’infern a la terra, on la gran majoria que acabà allí van morir, i el castell de Hartheim, on els nazis feren experiments mèdics i mataren persones amb alguna discapacitat.

La visita a aquests espais ens permet recordar què va significar el nazisme i com va sistematitzar l’extermini de milers de persones, després d’explotar-los per a la seva economia de guerra. Passejar per aquests indrets ens mostra la dimensió humana de la tragèdia i la deshumanització que patiren des del moment de l’entrada al camp: van ser rapats, dutxats i marcats amb un número que els identificaria a partir d’aquell moment. També es pot copsar les condicions que patiren, com el treball a la pedrera, on els feien transportar a pes cada dia quatre o cinc pedres de cinquanta quilos i pujar-les pels 186 esglaons «de la mort». En aquests camps, gent de totes les edats, sexes i nacionalitats van ser assassinats brutalment i incinerats perquè no quedés res d’ells ni de les seves històries.

Però no només hem de recordar les víctimes i els seus sofriments, Mauthausen (Figura 2) ens ha de fer reflexionar com la societat alemanya, i també una gran part de la població mundial, va plantejar la dictadura ultraconservadora o feixista com una solució per sortir dels efectes del crac del 1929, per tornar a ser grans potències.

Una part de la societat alemanya i europea va col·laborar amb el nazisme i el feixisme, però també una gran part es va mostrar indiferent davant la dictadura que es va imposar i les polítiques que es van aplicar. Aquella gent, després de la Segona Guerra Mundial i el procés de desnazificació, va ser coneguda com els grisos, gent que sabia què passava però que no es va posicionar, sinó que ho va tolerar indirectament. I a Mauthausen i Gusen això es veu molt clar, quan veiem que al voltant hi havia paisatges idíl·lics amb cases i famílies que el diumenge passejaven per aquells espais i veien i oloraven l’olor de carn cremada dels crematoris.

Com a persones que ensenyem, també ens ha de sorprendre que en algunes de les museografies, com les del castell de Hartheim, encara es manté la idea que el nazisme va ser producte de Hitler i un seguit de dirigents, i que només ells són els culpables del que va passar i s’obvia la participació directa o indirecta de les societats d’origen. Oblidar aquest fet fa que avui no siguem conscients dels perills dels discursos d’odi que apel·len, per exemple, a la deportació o a la imposició de l’ordre retallant drets que defensen els partits d’extrema dreta i fins i tot vinculats amb el neonazisme, com Alternativa per Alemanya. I mentrestant aquests partits estan destruint la memòria d’aquest període per imposar un nou relat on es banalitza el que va passar. Un exemple d’això fou l’enderrocament de l’estació històrica de Linz, on baixaven els deportats que eren enviats a Mauthausen, per construir un espai deshumanitzat que no ens interpel·la amb el passat; o la construcció d’un ascensor dins del camp de Mauthausen, que, amb la justificació de facilitar-hi l’accés, el que vol és amagar que aquells camps eren construïts per matar la gent que hi internaven.

Explicar al passat i la seva complexitat als joves ens ha de permetre lluitar contra aquests discursos d’odi que cada cop són més presents en les xarxes socials, que van dirigits a la generació Z i que socialitzen discursos ultraconservadors que defensen la LGTBIfòbia, el masclisme, el negacionisme històric o el negacionisme climàtic. Humanitzar els continguts sobre aquest període, posant noms i cognoms, permet fomentar l’empatia històrica. Per exemple, a Mauthausen hi va ser deportat José Alcobierre, un noi aragonès de catorze anys, que hi va ser enviat juntament amb el seu pare, Miguel, que va ser assassinat el 24 de gener de 1941 a Gusen I.

«Cuídate mucho, mi hijo», va ser la darrera frase que Miguel va dir al seu fill l’últim cop que el va veure, i aquell nen, que va quedar sol allí, va sobreviure gràcies a la solidaritat dels deportats que s’organitzaren per resistir, perquè la solidaritat, la lluita i l’esperança vencen l’horror, tal com van comprovar el 1945.

I quan al final de la Segona Guerra Mundial molts van poder tornar a casa seva, una bona part dels republicans espanyols no van tornar i van refer la seva vida lluny de les seves llars, perquè a Espanya la dictadura de Franco els havia considerat apàtrides mentre que a França eren reconeguts com a herois de la Resistència. I entre els que van tornar a Espanya, molts van haver d’assumir el relat del silenci, callar per no ser assenyalat i per no transmetre el record traumàtic dels camps als seus descendents.

Avui en dia, a poc a poc anem recuperant aquestes històries. Primer foren les associacions civils com l’Amical de Mauthausen i altres grups memorialístics, que començaren a estudiar i explicar aquella història, i avui són molts els docents que treballen a l’aula la memòria democràtica i fan recerca amb els seus estudiants sobre les vides dels deportats locals. Tenim per exemple la feina dels Docents en Memòria Democràtica, els DEMD, que existeixen arreu del territori català i que han fomentat la col·locació de les llambordes daurades, els Stolpersteine, arreu del territori per recordar aquelles persones.¹

En conclusió, com a docents tenim un deure: explicar el món on vivim. Però, per entendre’l, cal saber d’on venim. Per això, recordar la Segona Guerra Mundial i tot el que va significar, ens ha de permetre fer que els joves siguin conscients dels perills de certs discursos, que siguin crítics amb les injustícies del nostre entorn i que s’impliquin en la construcció d’una societat millor. Només han passat vuitanta anys.